Els mites del Gavà (6)- Entrevista amb Alberto Cemborain

Va arribar un bon dia a practicar el fons i no sabia que es dedicaria a la marxa. "Prova aquesta disciplina, t'anirà bé per la lesió" li van dir a l'Alberto Cemborain (Viladecans, 1971) quan va arribar a Gavà. Durant vuit anys, aquest atleta veterà ha polvoritzat tots els rècords de marxa del club, ha aportat medalles i campionats d'Espanya i ha gaudit com un nen. Ara, torna a la pista per recordar vells moments.

L'Alberto amb el calçat que utilitzava a la Bòbila

Quins records et venen al cap al veure la pista?

Doncs el primer que em ve al cap és amb la noia que vigilava la porta. Un bon dia vaig tenir 24 sèries de 400mll d'entrenament i gairebé a les 21h va mirar a la pista i em va veure a mi sol, acabant. Deuria pensar 'Què fa el boig aquell?'. No obstant, hi penso sovint en tot perquè he anat venint a la Bòbila. És un lloc molt agradable per gaudir de l'atletisme i veure la gent que coneixes. 

Tu vas arribar al club per fer fons... i de cop et veus fent marxa. Com va anar la transició?

Doncs quan arribava l'hivern, i a les 17h de la tarda ja era de nit, havies de buscar il·luminació. A l'asfalt n'hi ha, i anàvem sovint a entrenar allà. Amb el desgast del cos i les cames i els entrenaments d'asfalts el mal s'acumulava al tendó d'Aquil·les i al soli, i de casualitat, un dia que estava lesionat, vam parlar amb el Sergi (Sierra) que potser podria entrenar la marxa perquè no em fes mal, i quan va arribar la Lliga em van posar a fer la prova que ningú volia. I aquí va començar tot. 

A qui recordes d'aquella etapa?

Doncs apart del Sergi Sierra, recordo al Miquel Doménech, molt jovenet i que ara s'ha convertit en un gran atleta, al seu pare, a l'Óscar Sánchez, al Mohammed Zarhouni... en general tinc un bon record de tots. Quan vaig començar la marxa feia una part de l'entrenament amb ells i una part sol, tot el que era l'inici de musculació i tonificació la feia amb el grup i quan començaven les competicions ja anava per la meva banda. M'he vist sovint aquí donant voltes una hora i mitja. I la gent encara es sorprèn!

No obstant, tothom veu la marxa com quelcom estrany...

Doncs mira, potser la meva aparició va provocar que la gent no veiés estrany la disciplina de la Marxa. Arrel d'això vam parlar un dia amb el meu entrenador i vam creure que no podia ser que els veterans féssim sempre la prova de la marxa, que s'havia d'introduir en els cadets o els infantils. I llavors va sorgir la idea que els dilluns agafessin tots els nens i escalfessin fent marxa i si a un d'ells li agradava que s'hi quedés. Van sortir nois interessants. El Paul McGrath, que ara competeix amb el Cornellà, va sorgir d'aquella idea.

Ara amb la Maria Vasco, sembla que el club s'assegura el grup de Marxa...

Jo crec que és un gran fitxatge, però al club li segueixen faltant atletes grans, referents per a aquests nens que comencen. A l'atletisme és molt útil aquesta figura i els petits aprenen molt d'un atleta veterà que competeix amb ells. El problema que veig també és que ara només surten nenes, falta algun atleta masculí que surti i animi a d'altres. 

A la teva època només hi ets tu, i de fet comences a guanyar medalles...

Guanyava tres a l'any! La competició que més recordo va ser el segon lloc en un campionat d'Espanya a A Corunya, de 10km ruta, i després un de 5000 en pista, també espanyol. La meva carrera més especial amb el Gavà va ser el meu primer 20km, a Badalona, un campionat de Catalunya on vaig quedar 6è absolut, va ser l'inici de les meves marques personals i vaig començar la taula de rècords del Gavà.

De fet, són tots teus, no?

Sí, i encara falten! En tinc cinc rècords a Gavà. Perquè hem de tenir en compte els rècords en pista i en ruta, casi només he fet marxa jo en el club!

De petit no t'ho esperaries oi?

Mai, perquè jo havia fet fons i llançaments. Òbviament havia provat la marxa de petit, però no hagués imaginat que podria arribar a fer rècords en un club com el Gavà essent marxador. A més, a la meva època em vaig trobar amb gent com Valentí Massana o Garcia-Bragado, grans atletes que han marcat una generació. Què hagués passat si hagués començat a fer marxa de petit? No ho sabrem mai, però segur que estaria molt més amunt. La marxa em surt natural!

I un cop aquí... Què creus que t'ha aportat la marxa?

Doncs continuar amb la pràctica atlètica, conèixer a més gent, d'una especialitat que en alguna època l'havia vista com una cosa estranya, tot i que essent de Viladecans ho teníem com quelcom normal, però tendíem a menysprear els marxadors. També m'ha aportat continuar fent esport i fer nous amics... i poder inculcar-li als meus fills que és una disciplina molt divertida!

Esperes alguna cosa a partir d'ara?

De la marxa? Aquesta temporada ja està tot fet. Entre unes coses i altres m'he desanimat, i no he pogut donar el 100% en les últimes cites. No obstant, no abandono. Ara ja vull preparar la propera temporada i seguir sumant experiència per buscar nous reptes.

Per acabar Alberto... Et veus tornant al Gavà un dia d'aquests?

(s'ho pensa...) A mi m'agradaria, però clar... estaria una mica sol, no? Entre els marxadors... Aviam, el Gavà està creixent molt i des de Viladecans es veu, però jo sóc molt feliç allà. De fet, he rebut ofertes, d'aquí i de fora, per competir amb ells... però prefereixo seguir a les meves arrels. Malgrat tot, deixo la porta oberta. Cada cop veig un Gavà més competitiu i... qui sap... si no el veurem aviat entre els millors. Jo sempre donava tot a les Lligues perquè així fos!

Jordi Lacambra