Els mites del Gavà (2)- Entrevista amb Mohamed Zarhouni

Diuen que un somriure pot contagiar, i això mateix es pot afirmar quan observem el Mohamed Zarhouni (Talandaud Beni Ahmed, Marroc, 1995) i les seves ganes de viure. Perquè aquest atleta marroquí ha tornat a la Bòbila després de cinc anys. Aquí va créixer i es va fer com a persona i esportista. Aquí va dir un dia quan encara era un marrec: Carai, si puc arribar a ser gran!

El Mohamed va tornar a la Bòbila

Quan vas arribar al CAG?

Vaig arribar amb 13 anys. Recordo que vaig provar en una cursa escolar, no et sabria dir el nom, i que la vaig guanyar. Aquella victòria em va animar a fer atletisme, vaig fer-ne més i les guanyava, i em vaig decidir a deixar el futbol sala per passar-me a la pista i lluitar per dedicar-me d'una manera més professional, i per sort poc a poc ho he aconseguit.

Quins records tens de l'inici?

Recordo que m'entrenava el Miguel (Redondo), i em feia saltar a la sorra, llençar el martell, la javelina... vaja, ho vaig provar tot. Un bon dia vaig veure que un altre entrenador, el David (Parrón) estava preparant un grup de nanos, entre ells el Marc Alcalà. Els veia fer sèries llargues, suaven de debò. Em vaig apuntar amb ells i poc a poc vaig anar millorant. Després del David va arribar el Sergi (Sierra) i amb ell vaig aconseguir el meu somni de ser campió de Catalunya. I després de tot, mira on he arribat ara!

Recordes alguna anècdota d'aquella època?

Alguna tonteria recordo de petit, venia aquí a 'fer xivarri', em posava a jugar amb els companys, de fet, el primer dia que vaig arribar al club, em vaig posar a córrer amb els nois que entrenava el Miguel, sense preguntar qui eren, perquè m'agrada apropar-me a la gent. Era bastant 'capsigrany' en aquest aspecte, havia de 'donar la nota'. No m'ho prenia molt seriosament, com fan els nens en aquella època, però mira, un bon dia vaig començar a guanyar campionats i em vaig dir: 'Carai, que divertit això de ser el primer, hauré nascut per ser bo!' (riu)

Com vas marxar del CAG?

Si no m'equivoco, vaig marxar als 17 anys, després de rebre una oferta del FC Barcelona. Ells m'havien vist córrer, i em van trucar per animar-me a entrenar amb el grup. Em van dir que em posarien més fort i que podria optar a campionats més importants, i em vaig animar molt.

Allà vas descobrir què era el que t'agradava més... Ets més de pista o de Cros?

A mi m'agrada tot, en general, però se'm dona millor el Cros. Abans només corria en pista, i guanyava sovint, però prefereixo el camp o la terra. Recordo que un dia vaig anar a Sants, al parc del Mercat Nou a córrer una cursa popular i vaig veure atletes del Cornellà o de L'Hospitalet que tiraven més que jo. Allà es quan vaig veure que per fer un bon Cros havia de posar-me seriós.

El Moha assegut a les grades de la Bòbila

En tot cas, tornar a la Bòbila et deu portar bones sensacions...

I tant, la Bòbila m'encanta, normalment si pogués entrenar aquí, vindria més sovint, quan no puc anar a la pista del Prat. El que faig es marxar pels parcs a fer uns kilòmetres, però si em deixessin vindria de bon gust aquí, perquè em porta bons records i m'hi sento com a casa

Suposo que mantens contacte amb els companys del CAG...

Clar, clar, amb alguns d'ells. Parlo molt amb el Marc (Masip), amb l'Irving, amb la Laura i el Miguel Redondo, la Marta Castillejo, que entrenava amb mi l'any passat i ara està aquí amb el Sergi...em porto molt bé amb tots realment, els millors anys d'adolescent els vaig passar aquí!

I tothom diu de tu que ets una persona molt alegre...!

Sí, realment m'encanta parlar amb la gent, trobo una falta de respecte veure algú que conec i no saludar-lo, em semblaria malament, a més és gent que m'ha ajudat molt.

T'ha canviat molt passar d'un club com el CAG a ser atleta professional al Barça?

No, no m'ha canviat molt, he intentat ser senzill com sempre i de fet m'he sorprès a mi mateix, pensava que em podria canviar però segueixo sent la persona familiar i propera de sempre.

Després d'aquest Europeu de Samorin, tens en ment alguna competició més?

Bé, tinc present una Copa d'Europa, on van normalment sis atletes espanyols, i espero entrar en aquest grup i poder guanyar com l'any passat, m'agradaria estar-hi per poder revalidar el títol.

I un cop acabis de competir, et veus sent entrenador?

Segur! M'encantaria, la veritat, és una cosa que m'agradaria fer, un cop deixi de competir professionalment, malgrat que espero que quedi molt, però un cop finalitzada aquesta etapa estaria bé entrenar a nens, al Gavà o al FCB. Poder ensenyar a petits que em superin seria el millor!

Una mica complicat, però...

No home no! (Torna a riure), jo tampoc pensava que podria arribar tan lluny! Segur que molts nens tenen el potencial per fer-ho, qui sap.

Per tant, t'agradaria tornar al CAG més endavant?

Doncs sí, aquesta sempre serà casa meva i m'agradaria tornar tots els favors entrenant a un grup, perquè no. No obstant, encara queda molt.

Què ha significat l'atletisme per tu?

Jo estic malalt per l'atletisme, m'he enamorat! Va ser un amor a primera vista, no em podia creure que em podria agradar tant! Pensava que era un joc de nens, però ara no puc ni parar d'entrenar, inclòs quan em toca descansar, no et sabria explicar-t'ho. Jo penso que es superior a mi, em té lligat, podria fer el que volgués amb mi, em té totalment boig.

Per tant, no el deixaràs mai?

Renoi, no ho se! Quan sigui gran, ens jubilem... potser sí, però tan debò mai ens féssim grans! Siguem sempre com ara, i puguem fer carreres tota la vida.

Què els hi explicaries als nens del CAG que fan atletisme perquè els hi agradés tant com a tu?

Els hi diria que a l'inici no s'ho prenguin seriosament. Molts nois, cap als 16 anys, és quan milloren. Jo quan vaig començar no pensava en ser gran, amb el temps millores i no t'has de bloquejar. Quan vas veient que evoluciones, tu mateix decideixes què fer en aquest món, però de moment, els nanos han de gaudir, com jo vaig fer aquí durant molts anys!


Jordi Lacambra